20 de maig: kafeta antirepressiva a Kasa de la Muntanya

bailonga

El proper divendres 20 de maig realitzem una nova kafeta antirepressiva del grup “1+del29m”  amb l’objectiu de fer difusió de la data imminent del judici als dos vaguistes represaliats arrel de la vaga general del 29M del 2012

Així, els propers dies 25 i 31 de maig tindrà lloc el judici que busca criminalitzar la protesta, aplicant penes de presó, penes multa i una responsabilitat civil inassumibles. No restarem impassibles, mantindrem la solidaritat amb els nostres companys.

La jornada serà el proper divendres 20 maig, a Kasa de la Munyanya, i comptarà amb un espai informatiu sobre el cas, així com sopador vegà i PDs per a seguir recollint fons per a la caixa de resistència del grup de suport.

Us animem que us acosteu i ens acompanyeu abans del judici.

Perquè nosaltres, com elles, tornarem a sortir al carrer i seguirem plantant cara al sistema. Perquè avui són elles, demà podem ser nosaltres. Perquè no abaixarem el cap i mirarem cap a una altra banda. Perquè seguirem teixint xarxes i construint el que ja fem i tant els espanta, un món autogestionat des del pensament crític, la solidaritat i el suport mutu.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Anuncis

9 d’abril 2016: Xerrada sobre la (de)construcció de l’enemic intern

AGORA JUAN ANDRÉS (c/Aurora amb Sant Rafael, Raval) de 17h a 21h (hi haurà pintxos!)

————————————————————————–

Ya lo dijo Zeus a Hermes en el mito de Prometeo:

 “a quien no puede hacer suyas las costumbres y el derecho se le puede
matar como se mata a un miembro enfermo del Estado”.

Vecinas marginales , barrios de primera y otros de segunda, la clase obrera precaria y potencialmente insurreccionalista, personas etiquetadas como “enfermedades mentales”, las presas y ex – presas, las migrantes, las anormales, las que viven en la calle, las que trabajan en la calle,  las que tienen ideologías políticas incompatibles con la hegemonía del estado, las etnias minoritarias,en otros territorios las indígenas y guerrilleras… y un largooo etc
Muchas formamos parte de ese enemigo al que le da publicidad el estado, el denominador común, la subversión, trastornar  el orden establecido, salirse de la “norma”.
El enemigo interno no lo ha inventado el estado, forma parte de las
entrañas de la sociedad. En muchos grupos de los que formamos o hemos formado parte hay un enemigo interno, alguien que se sale de la norma y que es pisado por los demás que buscan demostrar su poder… o no?

Quizás lo que ha hecho siempre el estado ha sido crear un mito entorno a ello y alimentarlo para justificar la represión y destrucción de todo aquel que le inestabiliza y a la vez divirnos para que podamos inestabilizarle menos…

Compartamos experiencias y debatamos sobre ello, establezcamos alianzas, plantémosle cara y deconstruyámoslo juntas…

Si esto es una guerra, estamos juntas en el bando de los “enemigos”.

Y para esta ocasión contamos con la aportación de diferentes
personas/col·lectivas al debate, para compartirnos, aprendernos y sobretodo no sentirnos solas.

Sindicato de manter@s

https://directa.cat/es-constitueix-barcelona-sindicat-popular-de-venedors-ambulants

https://www.youtube.com/watch?v=k2WDNNzRZ6s

Fatima Aatar

https://directa.cat/oprimides-pel-patriarcat-islamofobia

Marea azul-correscales

https://directa.cat/actualitat/vaguistes-de-movistar-correran-800-quilometres-contra-precarietat

https://www.youtube.com/watch?v=HphvIw2KPtY

Una persona expresa

1 +del 29m

enemic intern

 

Jornada solidària a l’Ateneu La Base

 

 

El proper diiumenge 13 de desembre, l’Ateneu cooperatiu La Base acull unes jornades solidàries antirepressives en suport a la campanya “1+del29M”.

Des del grup de suport agraïm càlidament tal oferiment, doncs esdevé una nova mostra en suport al company represaliat després de la vaga general del 29 de març del 2012.

En aquesta ocasió, la jornada será diurna i encabirà un vermut flamenc, una paella i un concert, a més d’una nova xerrada-debat en el marc de la campanya.

Dita xerrada-debat versarà sobre “la potencia dels moments insurrecionals i els seus límits” i comptarem amb diferents ponents per a compartir perspectives.

Així doncs, continuem amb la línea d’anar organitzant diferents activitats amb l’ànim d’aprofundir en aquests temes, fer difusió de cas i, al mateix temps, col·laborar amb la caixa de resistència.

L’acte serà a l’Ateneu La base (c/Hortes, num 10. Poble Sec), de 12h a 21h.

12h: Vermut flamenco

14:30h: Paella solidària

17:30h: Xerrada debat: “la potencia dels moments insurrecionals i els seus límits”

19:30h: Concert amb “Les placentes enfurismades”

 

Tots els beneficis aniran destinats a la caixa de resistència del company represaliat. 

Acte de presentació d’1+del29m

cartell_27N_baixa (1)El proper divendres 27 de novembre es dóna el tret de sortida a la campanya “1+del29M”, una campanya de suport a un represaliat de la vaga general del 29 de març del 2012.

A més de presentar en societat la campanya “1+del29M”,  comptarem amb la participació de diferents col·lectius  per a compartir taula rodona i debatre sobre la creixent repressió entorn la pobresa. La xerrada-debat anirà acompanyada de sopador vegà i concert.

La presentació tindrà lloc el proper divendres 27 de novembre,  a la Kasa de la Muntanya (Av. Santuari Sant Josep de la Muntanya, 25), a partir de les 18:30h

Amb aquest acte pretenem engegar un petit cicle de xerrades-debat des d’on abordar qüestions que s’han accentuat en els últims anys: creixent criminalització i repressió de la pobresa; el gir repressiu i de control social; i la construcció de l’enemic intern.

En aquesta línia, des del grup de suport d’1+del29M anirem organitzant diferents activitats amb l’ànim d’aprofundir en aquests temes, fer difusió de cas i, al mateix temps, col·laborar amb la caixa de resistència.

18:30h-21h: Presentació de campanya i col·lectius, amb la participació del grup de suport 1+del29M, Prostitutes indignades, Acció Llibertària de Sants i Vaga de Totes.

21h: Sopador vegà

21:45h-1h: Concert:

–          Pogo sobre mi madre

–          Ossama

–          La llama

–          Kovitch, Homes llúdriga & Poor Tramit

–          Dj Primo

 

Tots els beneficis aniran destinats a la caixa de resistència del company represaliat. 

Manifest

[A continuació del manifest en català, en aquesta mateixa pàgina, podreu trobar-lo també en castellà i en italià. Properament en anglès, francès i euskera.]

logo_29mJa fa 40 anys des que va acabar la dictadura franquista i vàrem entrar en una època de suposada transició cap a la democràcia.

Però què va significar realment això? 

Dia rere dia, se succeeixen els casos de corrupció, retallades a sanitat, educació, feminicidis, desnonaments, reforma i degradació de les condicions laborals i de les pensions; patologització de les diferències físiques i psicològiques, manipulació mediàtica, contaminació en augment igual que les taxes administratives, la llum, l’aigua, i un llarg etcètera. Eufemismes del que moltes tenim por a anomenar, sigui pels prejudicis o estereotips que pot comportar el seu pronunciament en públic. I és que aquest sistema no només no funciona, sinó que no se’l creu ningú, ni tan sols els que es declaren defensors o garants de l’«Estat de dret».

Davant de l’estafa orquestrada pel sistema, part de la societat va prendre consciència i va reaccionar amb la pressió al carrer durant el transcurs de les mobilitzacions del 15M, el qual va ser reprimit quan començava a prendre força. La repressió de l’Estat va continuar en augment com vàrem observar en la jornada d'”Aturem el Parlament” amb la utilització de l’helicòpter i un desplegament policial desproporcionat per crear així un estat d’excepció, criminalitzant d’aquesta manera la protesta popular.

Aquesta criminalització serà utilitzada pel govern com a motiu i justificació de la repressió, d’aquest mecanisme en tenim exemples durant les jornades de vaga del 29 de setembre de 2010, del 29 de març de 2012 i del 14 de novembre de 2012, que van mantenir viu el pols amb el govern i que es van dissoldre amb innumerables càrregues, gasos lacrimògens, pilotes de goma, centenerars de detencions, innumerables lesions, la pèrdua d’un globus ocular i la creació d’una web de delació ciutadana on es comença a veure l’intent d’establir un estat amb un marc legal del dret penal de l’amic i el dret penal de l’enemic, ja utilitzat en temps del règim franquista.

Actuacions policials que s’han anat repetint i intensificant com en la defensa del Centre social Autogestionat Can Vies o a les mobilitzacions solidàries en suport a la lluita de Gamonal. Tanmateix, la corda s’ha anat tensant encara més, d’una banda per la via judicial a través d’imputacions, noves detencions i macroperatius policials. D’altra banda, l’aplicació de polítiques neoliberals amb més retallades, privatitzacions, precaritzacions laborals, i polítiques de control social entre d’altres, acompanyada d’un enduriment de les actuacions al carrer i a través de la via legal amb l’aprovació de lleis més restrictives dels drets i les llibertats i amb la tipificació de nous delictes (llei mordassa, llei d’enjudiciament criminal), així com amb la reforma del codi penal o la introducció de la condemna permanent revisable, un eufemisme de la cadena perpètua.

El gir feixista continua amb l’enfortiment del règim penal de l’enemic, establint les bases per la creació d’un enemic intern i també un d’extern. Aquests serviran per, d’una mà, mantenir a la població en l’estat de shock necessari per continuar aplicant i intensificant les mesures neoliberals, i, de l’altra mà, per a justificar la repressió i la militarització de l’Estat, el qual ha estat reorganizant els seus efectius antiterroristes amb la fi d’ETA destinant-los ara a la creació d’aquesta nova amenaça.

Inicialment s’identifica protesta al carrer amb violència a través dels mitjans de comunicació, fent filtracions d’infografies de diferents moviments socials organitzats, confeccionades pels serveis d’intel·ligència de l’Estat, es crea la web de delació ciutadana, tancada gràcies a la pressió popular i, es realitza una operació en què es detenen cinc anarquistes a Sabadell. Aquesta significarà un tast de les operacions futures i no serà fins després de la detenció de Mónica i Francisco, entre d’altres, que es donarà una identitat definitiva a l’enemic intern.

De mica en mica, es reconstruirà una estructura organitzativa de l’enemic, connectant i convertint col·lectius existents dintre d’un fals entramat d’organitzacions amb finalitats terroristes. Els comunicats de premsa de la policia, amplificats pel ressò als mitjans de comunicació, serviran com a fil argumental per a l’elaboració d’aquesta trama shakespeariana que situa a l’ull de l’huracà la ideologia anarquista, amb la vinculació d’una coordinadora (GAC, Grupos Anarquistas Coordinados) amb les sigles FAI-FRI (sigles utilitzades internacionalment per reivindicar accions de boicot i sabotatge) aportant una dimensió internacional a la trama per augmentar-ne el sentit de perillositat. A partir d’aquí les operacions policials contra entorns anarquistes s’aniran succeint, una rere l’altra, amb diferents noms: Pandora, Piñata, Columna o Ice.

L’enemic intern, a més a més, servirà per atomitzar la societat, generant més desconfiança, trencant xarxes, separant i creant distàncies entre les mateixes veïnes. Mentrestant, s’ha anat reforçant l’imaginari d’un enemic extern, sorgit fruït de la campanya de la guerra d’Iraq on, no oblidem, els Estats occidentals van intervenir militarment amb l’únic pretext d’una pacificació artificial de tota la regió per amagar els interessos geopolítics reals que han justificat i mantingut la invasió i l’espoli d’aquests territoris des de fa segles. Observem com l’amenaça dels atemptats terroristes serveix per rearmar els Estats occidentals i justificar l’escalada repressiva, tant dins com fora. Les campanyes policials i mediàtiques contra el terrorisme yihadista han servit per confondre a la població i per identificar una religió, i les cultures vinculades a aquesta, com a terrorisme.

En aquest sentit, podem veure actuacions tan «eficients» com l’Operació Dixan, en la que onze veïnes del Raval van ser detingudes sota sospita de pertinença a organització terrorista per, posteriorment, ser absoltes en comprovar-se que no hi havia cap fonament. Així mateix, el paper dels mitjans de comunicació ha servit per incrementar la desconfiança de la societat cap a les comunitats musulmanes i àrabs, alimentant la islamofòbia. Aquest fenomen de l’amenaça terrorista externa, també s’ha vist reforçat per les crisis migratòries, servint com a terreny fèrtil per l’arrelament i el creixement del racisme i la xenofòbia.

Al llarg de tot aquest procés de construcció dels enemics intern i extern els mass media han fet d’altaveu al govern, repetint els arguments estatals per al convenciment de la població, portant a la pràctica la màxima de Göebbels «una mentida repetida mil cops es converteix en una veritat». Amb la creixent tensió territorial i l’aflorament de casos de corrupció, els quals han fet de cortina de fum esbombant les macrooperacions per oferir al públic quelcom amb el que desviar l’atenció.

Tot plegat ha contribuït a incrementar el control social sigui per via policial, judicial o administrativa. De la mateixa manera que utilitzen el llenguatge per invisibilitzar la violència masclista al parlar de dones mortes i no d’assassinats, els mitjans de comunicació no han sigut gens rigorosos amb els casos en procés d’investigació per terrorisme, obviant descaradament la presumpció d’innocència i fomentant l’estigmatització. En les darreres setmanes som testimonis d’aquesta manipulació al voltant de la cobertura dels atemptats de París, i de com es magnifiquen els mateixos fets que són invisibilitzats quan els afectats són territoris o persones no occidentals.

La cobertura mediàtica dels conflictes geopolítics i el tractament de l’actualitat local suposa un adoctrinament de la població, ja que redirigeix l’atenció de l’audiència en funció dels interessos polítics de les classes dominats. Aquesta distorsió de la realitat modela, a curt i llarg termini, l’opinió pública convertint-la en un mer subjecte passiu, desposseint-la de tota capacitat de reacció i de reflexió crítica, ingredients necessaris per al manteniment i avenç de l’Estat neoliberal. El procés d’implantació de les ordenances del civisme ens serveix per il·lustrar com actua en una escala local aquesta distorsió.

La llei del civisme va ser un experiment més de les polítiques de control social a la ciutat-laboratori de Barcelona. Un cop garantit el seu «èxit» ha servit de model per a altres ciutats de l’Estat espanyol, com per exemple Granada, i han inspirat altres marcs legals estatals, com la llei mordassa, la llei d’enjudiciament criminal i, més estructuralment, la reforma del codi penal. Aquest fet ha perjudicat diversos moviments socials, tan reivindicatius com no: venedores ambulants, prostitutes, artistes varis, persones sense sostre, mobilitzats contra els desnonaments, i altres, incrementant el control social als espais públics que, paral·lelament, han sofert unes polítiques urbanístiques molt agressives, les quals han actuat conjuntament amb les ordenances per tal de regular la vida quotidiana als carrers que fins ara s’organitzaven de manera informal i espontània.

A més a més d’incidir en les activitats comunitàries, també s’interfereix en les llibertats personals a través de la regularització de comportaments i actituds. En aquest context, comencem a entreveure els inicis d’una crisi financera global, que servirà com a detonant d’un efecte dòmino que acabarà afectant tots els sectors de la societat.

La reacció en cadena iniciada el 2007 que va propiciar la caiguda del sistema financer i que encara perdura avui dia, va ser l’excusa utilitzada pels Estats per tal d’assumir la responsabilitat del deute privat amb fons públics a través del rescat de les entitats bancàries, entre d’altres, eximint de responsabilitat a les empreses privades causants. Tornem, doncs, a incidir amb els mecanismes previs necessaris per a la implantació de noves polítiques neoliberals. En aquest sentit, la crisi iniciada el 2007 servirà com a pas previ a la implantació del TTIP (Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions entre els EUA i la Unió Europea), amb el que pretén legalitzar el domini de les empreses sobre els Estats.

Mentrestant, les retallades pressupostàries dels governs han estat contínues, en detriment de tot el sistema públic com el sector educatiu, sanitari, neteja, serveis o transport, repercutint en última instància a les classes populars. Serà doncs en aquest context de crisi quan sorgirà amb força el moviment del 15M juntament amb les vagues generals que el van succeir.

Les jornades de vaga general, fan que les diferents sensibilitats disconformes amb les polítiques institucionals, confluïm als carrers exercint i conquerint el dret a la protesta i l’autodefensa mitjançant diferents i legítimes formes d’expressió de ràbia. El 29 de març del 2012, es va convocar una vaga general en resposta a la reforma laboral aprovada entre moltes d’altres raons. En conseqüència d’aquest atac directe contra el sistema capitalista patriarcal, moltes de nosaltres ens hem vist perseguides i criminalitzades.

Durant la jornada de protesta, es va produir un atac contra un dels símbols del capitalisme, el Corte Inglés, multinacional neoliberal que oculta obscurs negocis d’explotació de menors i de persones preses, així com és coneguda per les pèssimes condicions laborals de les seves treballadores, per fomentar el masclisme través de les seves campanyes publicitàries i, d’altra banda, per estar presidida per un representant del feixisme més ranci i arcaic que sobreviu als nostres dies, Dimas Rodrigo Gimeno Álvarez, que s’ha presentat tres vegades a les eleccions amb la candidatura de Falange Española. Aquest monstre del sistema ha denunciat a dues companyes vaguistes per danys a les seves instal·lacions i reclama una Responsabilitat Civil de més de 8.500 euros. Paral·lelament, la Fiscalia pels mateixos fets exigeix entre 3 i 5 anys de presó a les dues companyes, acusant-les de desordres públics i demana una pena-multa de 7200 euros a una d’elles.

Davant aquests fets, no restarem impassibles, i ens mantindrem solidàries amb les companyes. Perquè nosaltres, com elles, tornarem a sortir al carrer i seguirem plantant cara al sistema. Perquè avui són elles, demà podem ser nosaltres. Perquè no abaixarem el cap i mirarem cap a una altra banda. Perquè seguirem teixint xarxes i construint el que ja fem i tant els espanta, un món autogestionat des del pensament crític, la solidaritat i el suport mutu. Un món de consciències i d’autorreflexió, un món on la igualtat i el respecte a les diferències siguin les vertebradores de la realitat.

Un món per què lluitàvem, lluitem i seguirem lluitant.

___________________

Manifiesto (castellano):

Hace ya 40 años desde que terminó la dictadura franquista y entramos en una época de supuesta transición hacia la democracia.

Pero qué significó realmente esto?

Día tras día, se suceden los casos de corrupción, recortes en sanidad, educación, feminicidios , desahucios , reforma y degradación de las condiciones laborales y de las pensiones; patologización de las diferencias físicas y psicológicas , manipulación mediática , contaminación en aumento al igual que las tasas administrativas , la luz , el agua, y un largo etcétera. Eufemismos de lo que muchas tenemos miedo a mencionar, sea por los prejuicios o estereotipos que puede conllevar su pronunciamiento en público. Y es que este sistema no sólo no funciona, sino que no se lo cree nadie, ni siquiera los que se declaran defensores o garantes del « Estado de derecho ».

Ante la estafa orquestada por el sistema, parte de la sociedad tomó conciencia y reaccionó con la presión en la calle durante el transcurso de las movilizaciones del 15M, el cual fue reprimido cuando empezaba a tomar fuerza. La represión del Estado continuó en aumento como observamos en la jornada de “Aturem el Parlament” con la utilización del helicóptero y un despliegue policial desproporcionado para crear así un estado de excepción, criminalizando de esta manera la protesta popular. Esta criminalización será utilizada por el gobierno como motivo y justificación de la represión, de este mecanismo tenemos ejemplos durante las jornadas de huelga del 29 de septiembre de 2010, del 29 de marzo de 2012 y del 14 de noviembre de 2012, que mantuvieron vivo el pulso con el gobierno y que se disolvieron con innumerables cargas, gases lacrimógenos, pelotas de goma, centenares de detenciones, innumerables lesiones, la pérdida de un globo ocular y la creación de una web de delación ciudadana donde se empieza ver el intento de establecer un estado con un marco legal del derecho penal del amigo y el derecho penal del enemigo, ya utilizado en tiempos del régimen franquista.

Actuaciones policiales que se han ido repitiendo e intensificando como en la defensa del Centro social Autogestionado Can Vies o en las movilizaciones solidarias en apoyo a la lucha de Gamonal. Sin embargo, la cuerda se ha ido tensando aún más , por un lado por la vía judicial a través de imputaciones , nuevas detenciones y macroperativos policiales. Por otra parte, la aplicación de políticas neoliberales con más recortes, privatizaciones, precaritzacion laboral, y políticas de control social entre otros , acompañada de un endurecimiento de las actuaciones en la calle y a través de la vía legal con la aprobación de leyes más restrictivas de los derechos y las libertades y con la tipificación de nuevos delitos (ley mordaza , ley de enjuiciamiento criminal ), así como con la reforma del código penal o la introducción de la condena permanente revisable , un eufemismo de la cadena perpetua .

El giro fascista continúa con el fortalecimiento del régimen penal del enemigo , estableciendo las bases para la creación de un enemigo interno y también uno externo . Estos servirán para , por un lado , mantener a la población en el estado de shock necesario para continuar aplicando e intensificando las medidas neoliberales, y , del otro, para justificar la represión y la militarización del Estado, el cual ha estado reorganizando sus efectivos antiterroristas con el fin de ETA destinándolos ahora a la creación de esta nueva amenaza.

Inicialmente se identifica protesta en la calle con violencia a través de los medios de comunicación, haciendo filtraciones de infografías de diferentes movimientos sociales organizados, confeccionadas por los servicios de inteligencia del Estado, se crea la web de delación ciudadana, cerrada gracias a la presión popular y, se realiza una operación en la que se detienen cinco anarquistas en Sabadell. Esta significará una cata de las operaciones futuras y no será hasta después de la detención de Mónica y Francisco , entre otros , que se dará una identidad definitiva al enemigo interno.

Poco a poco , se reconstruirá una estructura organizativa del enemigo , conectando y convirtiendo colectivos existentes dentro de un falso entramado de organizaciones con fines terroristas. Los comunicados de prensa de la policía, amplificados por el eco en los medios de comunicación , servirán como hilo argumental para la elaboración de esta trama shakesperiana que sitúa en el ojo del huracán la ideología anarquista, con la vinculación de una coordinadora ( GAC , Grupos Anarquistas Coordinados ).

El enemigo interno, además, servirá para atomizar la sociedad, generando más desconfianza, rompiendo redes, separando y creando distancias entre las mismas vecinas. Mientras tanto, se ha ido reforzando el imaginario de un enemigo externo, surgido fruto de la campaña de la guerra de Irak donde, no olvidemos, los Estados occidentales intervinieron militarmente con el único pretexto de una pacificación artificial de toda la región para esconder los intereses geopolíticos reales que han justificado y mantenido la invasión y el expolio de estos territorios desde hace siglos. Observamos como la amenaza de los atentados terroristas sirve para rearmar los Estados occidentales y justificar la escalada represiva, tanto dentro como fuera. Las campañas policiales y mediáticas contra el terrorismo yihadista han servido para confundir a la población y para identificar una religión, y las culturas vinculadas a ésta, como terrorismo. En este sentido, podemos ver actuaciones tan «eficientes» como la Operación Dixan, en la que once vecinas del Raval fueron detenidas bajo sospecha de pertenencia a organización terrorista para, posteriormente, ser absueltas en comprobarse que no había ningún fundamento . Asimismo, el papel de los medios de comunicación ha servido para incrementar la desconfianza de la sociedad hacia las comunidades musulmanas y árabes, alimentando la islamofobia. Este fenómeno de la amenaza terrorista externa, también se ha visto reforzado por las crisis migratorias, sirviendo como terreno fértil para el arraigo y el crecimiento del racismo y la xenofobia.

A lo largo de todo este proceso de construcción de los enemigos interno y externo los mass media han hecho de altavoz al gobierno, repitiendo los argumentos estatales para el convencimiento de la población, llevando a la práctica la máxima de Göebbels “una mentira repetida mil veces se convierte en una verdad “. Con la creciente tensión territorial y el afloramiento de casos de corrupción, los cuales han hecho de cortina de humo anunciando a bomo y platillo las macrooperaciones para ofrecer al público algo con lo que desviar la atención. Todo ello ha contribuido a incrementar el control social sea por vía policial, judicial o administrativa. De la misma manera que utilizan el lenguaje para invisibilizar la violencia machista al hablar de mujeres muertas y no de asesinatos, los medios de comunicación no han sido nada rigurosos con los casos en proceso de investigación por terrorismo, obviando descaradamente la presunción de inocencia y fomentando la estigmatización. En las últimas semanas somos testigos de esta manipulación en torno a la cobertura de los atentados de París, y de cómo se magnifican los mismos hechos que son invisibilizados cuando los afectados son territorios o personas no occidentales.

La cobertura mediática de los conflictos geopolíticos y el tratamiento de la actualidad local supone un adoctrinamiento de la población, ya que redirige la atención de la audiencia en función de los intereses políticos de las clases dominantes. Esta distorsión de la realidad moldea, a corto y largo plazo, la opinión pública convirtiéndola en un mero sujeto pasivo, desposeyéndola de toda capacidad de reacción y de reflexión crítica , ingredientes necesarios para el mantenimiento y avance del Estado neoliberal. El proceso de implantación de las ordenanzas del civismo nos sirve para ilustrar cómo actúa en una escala local esta distorsión.

La ley del civismo fue un experimento más de las políticas de control social en la ciudad-laboratorio de Barcelona. Una vez garantizado su «éxito» ha servido de modelo para otras ciudades de España, como por ejemplo Granada, y han inspirado otros marcos legales estatales, como la ley mordaza, la ley de enjuiciamiento criminal y, más estructuralmente , la reforma del código penal. Este hecho ha perjudicado diversos movimientos sociales, tan reivindicativos como no: vendedoras ambulantes, prostitutas, artistas varios, personas sin techo, movilizados contra los desahucios, y otros, incrementando el control social en los espacios públicos que, paralelamente, han sufrido unas políticas urbanísticas muy agresivas, que han actuado conjuntamente con las ordenanzas para regular la vida cotidiana en las calles que hasta ahora se organizaban de manera informal y espontánea. Además de incidir en las actividades comunitarias, también interfiere en las libertades personales a través de la regularización de comportamientos y actitudes. En este contexto, empezamos a vislumbrar los inicios de una crisis financiera global, que servirá como detonante de un efecto dominó que acabará afectando a todos los sectores de la sociedad.

La reacción en cadena iniciada en 2007 que propició la caída del sistema financiero y que aún perdura hoy en día, fue la excusa utilizada por los Estados para asumir la responsabilidad de la deuda privada con fondos públicos a través del rescate de las entidades bancarias, entre otros, eximiendo de responsabilidad a las empresas privadas causantes. Volvemos, pues, a incidir con los mecanismos previos necesarios para la implantación de nuevas políticas neoliberales. En este sentido, la crisis iniciada en 2007 servirá como paso previo a la implantación del TTIP (Tratado Transatlántico de Comercio e Inversiones entre EEUU y la Unión Europea), con el que se pretende legalizar la propiedad de las empresas sobre los Estados.

Mientras tanto, los recortes presupuestarios de los gobiernos han sido continuos, en detrimiento de todo el sistema público como el sector educativo, sanitario, limpieza, servicios o transporte, repercutiendo en última instancia a las clases populares. Será pues en este contexto de crisis cuando surgirá con fuerza el movimiento del 15M junto con las huelgas generales que le sucedieron.

Las jornadas de huelga general, hacen que las diferentes sensibilidades disconformes con las políticas institucionales, confluyamos en las calles ejerciendo y conquistando el derecho a la protesta y la autodefensa mediante diferentes y legítimas formas de expresión de rabia. El 29 de marzo de 2012, se convocó una huelga general en respuesta a la reforma laboral aprobada entre muchas otras razones. En consecuencia de este ataque directo contra el sistema capitalista patriarcal, muchas de nosotros nos hemos visto perseguidas y criminalizadas.

Durante la jornada de protesta, se produjo un ataque contra uno de los símbolos del capitalismo, el Corte Inglés, multinacional neoliberal que oculta oscuros negocios de explotación de menores y de personas presas, así como es conocida por las pésimas condiciones laborales de sus trabajadoras, para fomentar el machismo través de sus campañas publicitarias y, por otra parte, por estar presidida por un representante del fascismo más rancio y arcaico que sobrevive en nuestros días, Dimas Rodrigo Gimeno.

Ante estos hechos, no nos quedaremos impasibles, y nos mantendremos solidarias con las compañeras. Porque nosotros, como ellas, volveremos a salir a la calle y seguiremos haciendo frente al sistema . Porque hoy son ellas, mañana podemos ser nosotros. Porque no bajaremos la cabeza y miraremos hacia otro lado. Porque seguiremos tejiendo redes y construyendo lo que ya hacemos y tanto los asusta , un mundo autogestionado desde el pensamiento crítico , la solidaridad y el apoyo mutuo. Un mundo de conciencias y de autorreflexión , un mundo donde la igualdad y el respeto a las diferencias sean las vertebradoras de la realidad.

Un mundo por qué luchábamos, luchamos y seguiremos luchando.

___________________________

Manifesto (ita):

Sono già passati 40 anni dalla fine della dittatura franchista e dall’entrata in una epoca di presunta transizione verso la democrazia. Pero questo cosa ha significato in realtà? Ogni giorno si susseguono casi di corruzione, tagli alla sanità e all’educazione, femminicidi, sfratti, distruzione dello stato sociale, patologizzazione delle differenze fisiche e psicolologiche, manipolazione mediatica, inquinamento e distruzione dell’ecosistema, aumento delle tasse amministrative, dell’acqua, della luce e un lungo eccetera. Eufemismi di ciò che molte abbiamo paura a nominare, sia per i pregiudizi e gli stereotipi che possono comportare parlarne in publico. Il fatto è che questo sistema non solo non funziona, ma che nessuno ci crede, nemmeno quelli che si dichiarano difensori o garanti dello “Stato di diritto”.

Davanti alla truffa orchestrata dal sistema, parte della società prese coscienza e reagì facendo pressione nelle piazze durante le mobilitazioni del 15M, che fù represso quando cominciava a prendere forza. La repressione dello stato aumentò come osservammo nella giornata “Blocchiamo il parlamento” con l’uso dell’elicottero e uno spiegamento di forze sproporzionato per creare uno stato d’eccezione, criminalizzando in questo modo la protesta popolare.
Questa criminalizzazione viene utilizzata dal governo per giustificare la repressione, di questo meccanismo abbiamo esempio durante gli scioperi generali del 29 settembre 2010, 29 marzo 2012 e del 14 novembre 2012, che mantennero viva la confrontazione con il governo e che si dissolsero con innumerevoli cariche, gas lacrimogeni, proiettili di gomma e centinaia di arresti, con la perdita di un occhio, e la creazione di una pagina internet per la pubblica e anonima delazione dei presunti “colpevoli” della lotta, nella quale si comincia a vedere l’intento di tornare alla struttura legale di uno stato con un diritto penale per gli amici e uno per i nemici, già utilizzato ai tempi del franchismo.

Le giornate di sciopero generale fecero sì che le differenti sensibilità non conformi con le politiche istituzionali confluissero nelle piazze praticando e conquistando il diritto alla protesta e all’autodifesa mediante differenti forme di espressione della rabbia. Il 29 marzo 2012 venne convocato lo sciopero generale, fra le altre ragioni, in risposta alla riforma del lavoro appena varata. Come conseguenza di questo attacco diretto contro il sistema capitalista patriarcale, molte di noi sono state perseguitate e criminalizzate.

Durante la giornata di protesta, si ebbe un attacco contro un simbolo del capitalismo, El Corte Inglés, multinazionale neoliberale che nasconde oscuri affari di sfruttamento minorile e di persone carcerate, così come è anche famosa per le pessime condizioni di lavoro delle sue dipendenti, per fomentare maschilismo attraverso le sue campagne pubblicitarie e, oltre a tutto questo, per essere presieduta da un rappresentante del fascismo più reazionario e retrogrado che è riuscito a sopravvivere fino ad oggi, Dimas Rodrigo Gimeno Alvarez, che si è presentato a tre elezioni come candidato della Falange Spagnola. Questo mostro del sistema ha denunciato due compagne scioperanti per danneggiamenti a un suo stabilimento e chiede un risarcimento danni di più di 8500 euro. Parallelamente, il PM pretende per gli stessi fatti una pena fra 3 e 5 anni di carcere a entrambe le compagne e ad una di loro una pena-multa di 7200 euro o 10 mesi di detenzione aggiuntivi.

Di fronte a questi fatti, non resteremo impassibili e rimarremo solidali con le compagne.
Perchè noi, come loro, torneremo nelle strade e continueremo a lottare contro il sistema.
Perchè oggi sono loro, domani potremmo essere noi.
Perchè non chinaremo la testa né ci gireremo da un’altra parte.
Perchè continueremo a tessere reti e a costruire quel che già stiamo facendo e che tanto li impaurisce, un mondo autogestito a partire dal pensiero critico, la solidarietà e il mutuo appoggio. Un mondo di consapevolezza e autoriflessione, un mondo nel quale la solidarietà, la uguaglianza e il rispetto delle differenze siano la colonna portante della realtà.
Un mondo per il quale lottavamo, lottiamo e continueremo a lottare.